Venècia Romàntica


Estem passant per un moment de follia amorosa, des de fa ben poc els paisatges, la gent i els racons ens han enamorat, anem amb la càmera als dits per tot arreu, ens la mirem, la toquem, provem totes les postures i totes les possibilitats que ens pot donar, no tenim res més al cap que la fotografia, semblem ben be dos enamorats en plena efervescència i per celebrar aquesta bogeria vam decidir anar a Venècia on les góndoles i els ponts ens acabarien de trastocar els nostres objectius i els enquadraments.
Per començar truquem a Ryanair per saber si sense facturar la maleta ens és permès de dur el tres peus i desprès de molta estona d'espera una veu femenina ens comunica que no, que si el volem dur l'hem de facturar, casun l'olla que farem a Venècia sense el tres peus... bé, cap problema les nostres ànsies per anar-hi són molt gran i un entrebanc així no ens aturarà.
Arribem a Venècia de nit i sota una boira fantasmagòrica, amb unes ganes boges de treure la càmera i començar el festeig pels carrers amagats. Desprès d'un viatge de mitja hora amb Vaporetto i on no veiem tres passes més enllà se’ns obre davant nostre la Piazza de San Marco, que gran, quina pila d'arcs, d'ombres i de gent fent fotos amb tres peus, sembla que no som les úniques que anem a Venècia a fer fotografies, a sota de cada volta n'hi ha un remenant la seva càmera, a cada cantonada i nosaltres que anem a deixar la motxilla i tornem ràpid, no sigui que ens robin la foto de la nit. De sobte cadascuna desapareix, ens perdem sota la boira veneciana i anem fent fotos, ara ajupides per aquí, ara aquest joc d'ombres... sense adonar-nos ens han passat les hores, decidim anar a dormir per poder-nos aixecar aviat i descobrir cada racó d'aquesta antiga Venècia que ja ens ha robat el cor.
Al matí i desprès d'un esmorzar molt normalet sortim al carrer, plou, plou força i per més que em diguin que fer fotos plovent té el seu encant, jo no l'hi trobo, la bossa, la meva estimada càmera, el paraigües, l’anorac tot plegat una murga, però va som-hi alguna foto podrem fer..
Pugen de nou a un vaporetto per dirigir-nos a la illa de Murano, ens han fet tanta propaganda del vidre que s'hi fa allà que ho volem veure, però de sobte una altre cosa ens crida l'atenció, entre la illa de Venècia i la de Murano ens creuem amb la illa del “Cemeteri” i el vaporetto hi fa parada, ens mirem i decidim que primer anem a Murano però que a la tornada farem parada al “Cemeteri”, té molt bona pinta, aquest cementiri .
La illa de Murano no ens sedueix gaire, plou molt i fer fotos se’ns fa complicat, ens trobem totes les botigues tancades i decidim tornar al vaporetto per anar al cementiri, potser ens estem trastocant perquè anar a Venècia i tenir ganes d'anar al cementiri no deu ser gaire normal, però des de que festegem la fotografia hem visitat més cementiris que mai. Realment ens atrapa, totes les tombes són a terra, creus blanques on la vista no aconsegueix trobar el final, net molt net i va som-hi a fer fotos buscant racons màgics entre tombes i fotografies de difunts.
Tornem amb el vaporetto cap a Venècia desprès de recórrer el cementiri que ens ha encantat, anem xopes com ànecs desprès d'estar tot el dia sota la pluja i decidim anar a l'alberg a descansar un xic i assecar-nos perquè no hem agafat res de roba de recanvi.
Mes tard amb la càmera a sobre sortim a sopar, ens trobem una trattoria on sopem com dues reines, gent molt amable i un dels millor tiramisú que hem menjat mai, amb la panxa plena i més que contentes perquè per fi no plou, tornem a la Piazza San Marco, ara si, per fer les millors fotos que podem, fa una nit perfecte, avui sense gota de boira, així que no ens ho pensem dos cops i comencem a obrir i tancar diafragmes, proves amb i sense flash i comencem a gaudir del plaer de fer fotografies, ara és el moment perfecte per festejar totes dues, la càmera i jo ara som una.
Ens apropem al costat de les góndoles que ballaven al ritme del mar adriàtic i que brillàvem amb els reflexes de les llums nocturnes, tot és fantàstic, fa una nit de pel·lícula i me’n adono que no tenim cap foto on hi sortim cap de les dues i l'hi dic a l'Amàlia, així que, va posa't allà al costat de les góndoles que te’n faig una, ella amb la seva Nikon a la mà, es posa just a la vora de les escales, fa una humitat increïble i de sobte sense tenir temps de disparar la càmera veig que rellisca pels escalons i va a l'aigua, la veig a l'aigua amb la mà enlaire aguantant la Nikon, corro cap allà i sense saber com, rellisco igual que ella i caic de culs als escalons dins l'aigua, -dóna’m la càmera, l'hi crido i aguanto la seva Nikon i la meva Canon amb la mà enlaire i començo a cridar "socorro" perquè vingui algú a ajudar-nos a sortir de l'aigua, l'Amàlia aconsegueix sortir de l'aigua i en resposta al meu crit de "socorro" apareixen dos nois italians que em van agafar pels braços i em van treure de l'aigua, "tutto bene?" "tutto bene?" ens diuen i nosaltres que mirem les càmeres, s'han mullat? ens preguntem, corre, corre s'han d'assecar, diem tutto bene! als nois que ens han ajudat i els donem les gràcies.
Al caminar veig que el meu cul se’n ressent de la relliscada, ens recolzem al Palazzo Ducale que tenim al davant i ens mirem les càmeres, les comencen a assecar, ens mirem, anem xopes, l'aigua ens surt per damunt de les botes, comencem a tremolar de fred i del susto i marxem cap l'alberg per mirar de assecar-ho tot. Amb un moment, la nit fantàstica s'ha convertit amb un malson patín per les nostres càmeres que no es morin.. i pel meu cul.
A l'arribar a l'alberg el petit radiador que teníem s'estava apagant, res a fer, la roba i les botes no s'assecaran mai més, mentre desmuntem les càmeres i amb tovalloles i un raquític assecador anem eixugant cada gota d'aigua que hi veiem, patim, patim molt per les càmeres i pel meu cul, al final caiem rendides als llits somiant que teníem l'aigua veneciana al coll.
Al matí la prova de foc, decidim engegar-les per saber si encara són vives, un moment molt delicat, ens mirem , les dues tenim una suor freda al cos, agafem aire i...clik la Nikon dona senyals de vida, buff respirem , provem totes les funcions i si veiem que tot està be, ara li toca a la Canon, altre cop ens quedem sense respirar, el batec del cor se sent a flor de pell i clik també funciona, ara ja podem agafar aire i respirar tranquil·les, desprès del naufragi només hem perdut un paraigua i la tapa del objectiu de la Canon, res de important..bé.. i el meu cul.
Companys aquesta és la nostre aventura italiana, envoltada de boires, pluges, bons àpats i remullades pel Adriàtic, tota una experiència, i si encara no teniu la foto del dolor, podeu venir a casa i fer-me’n una del cul, ja que jo trigaré un xic a oblidar aquest viatge.
Amàlia i Iolanda.